Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dijous, 22 de febrer de 2018

Sr. RAJOY HA DEDICAT MAI UNA HORA A REFLEXIONAR SOBRE ELS SEUS DEURES?


Des de la meva pobra experiència política, diria que no, i penso que no m’equivoco, encara que pugui semblar orgullós. Ser demòcrata no és ser legalista. El legalisme porta a la dictaduta i vos en sou un exemple. Per què a Espanya, avui, hi regna la dictadura del seu partit, no la democràcia que va votar la gent. Tot una contradicció. I la contemplació de la imatge d’Espanya des de la talaia d’un ciutadà humil és la del dictador que es divinitza i ell és la llei. No sóc l’únic que pensa així. Sortosament, també persones de lleis. Avui, la Constitució a Espanya en mans del poder polític i legal és la tapadora de la corrupció. D’aquella corrupció que fa milers d’anys el profeta Isaies ja denunciava:”Ai dels que fan lleis injustes i promulguen decrets opressors! Neguen la justícia als febles, roben el dret als pobres del meu poble; les vídues són el seu botí, espolien els orfes”. No li diuen res aquestes paraules? Les lleis són injustes quan es manipulen. Una ministre del Govern pot dir impunament que el Sr. Puigdemont és un covard sense que li passi res i un jove raper pot denunciar veritats que tothom coneix de la monarquia i l’empressonen, oblidant els seus drets constitucionals. Sr. Rajoy, en el vostre Govern hi ha hagut algun ministre que tenia relacions celestials i no lliga condemnar a un jove que no insulta perquè diu la veritat, aquella veritat que vos vàreu amagar conviant l’article de la Constitució que feia inviolable al culpable. Sr. Rajoy, sóc molt coherent, qui mereix anar a la pressó? Digueu-ho vos, jo ho tinc molt clar. La Constitució, segons vos és sagrada, segons la meva consciència és un servei a la societat i vos la convertiu en un servcei al poder.El profeta Isaies en la seva denúncia hi afegia:”Qué fareu el dia que us demanin comptes, quan veureu apropar-se la tempesta? A qui acudireu perquè us socorri? On amagareu les vostres riqueses?” La resposta a aquestes preguntes es nota que la patiu en les vostres paraules. Però no penseu. Heu cregut que l’article 155 era la vareta miraculosa de la vostra màgia i a un horitzó no massa llunyà hi llegiu que no. I aixó interiorment us desespera. No és l’àngel del Ministre Fernàndez Diaz que us acusa, és la veritat de la història que valora negativament la vostra política, perquè el vostre estat que governeu no és de pau sinò d’interesos egoïstes com ho palesen les corrupcions del vostre partit., No és només Catalunya que us acusa, és aquella Espanya silenciosa que teniu oblidada en la vostra política fent-la cada dia més pobra. Sr. Rajoy, no sóc qui per donar consells, però a l’hora de les vostres velleses polítiques reflexioneu rectifiqueu i demaneu perdó.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Tres anys i mig a la presó per una cançó.


Crec que el títol de la cançó era “NO AL BORBÓ” i en ella s’afirmava que “los borbones són unos ladrones”. De bell antuvi penso que es tracta d’una opinió que es fonamenta en l’enriquiment astral de Joan Carles I, que d’arribar a Espanya amb una mà davant i l’altre al darrere, ha passat a formar part de les dues centes famílies més riques del món. Totohom té dret a dir-hi la seva, però resulta que el President del Govern, Mariano Rajoy va immunitzar-lo canviant un article de la Constitució per convertir-lo en una dignitat incontravertida. Per què s’han d’amagar fets amb la llei? Aixó no és una perversió, sigui qui sigui qui la comet? No conec el món de la música dels rapers, però penso que es mereixen un respecte. Al raper Valtonyc li han caigut tres anys i mig de presó perquè la seva cançó era , primer, enaltiment del terrorisme,(diuen), segon, injúries a la corona i tercer amenaces a un tercer. No conec la lletra, però un jove que defensa la igualtat en les seves cançons té dret a discrepar i a l’hora de jutjar s’ha de valorar molt el per què, el com i els efectes. Efectes, segurament que no anaven més enllà del local on es cantaven. I l’enriquiment de la corona el coneix tothom i la majoria no s’ho explica i el govern ho tapa. Jo em pregunto, ha actuat amb llibertat la justícia espanyola? Fer aquesta pregunta pot ser molt greu, però ho és més encara que hi hagi indicis per poder-la fer. I els indicis hi són. Qué hi fa a Suissa, Undargarin condemnat a sis anys de presó i vivint tranquilament? Davant d’aquets fet, no té dret el raper a manifestar-se i rebelar-se?  No ha estat, em pregunto, la corona una excusa per tapar la corrupció del Govern del PP?. Tot podría ser. Penso que aquesta sentència és un greuge a la cultura i tancar les portes a la gent per poder manifestar-se. La cultura és fonamental per a una bona convivència i dissortadament a Espanya la cultura no rep el tractament que es mereix i més aviat se la silencia. Sincerament, amb tot el meu resopecte a la justícia, demano la llibertat pel raper VALTÒNYC perquè amb les seves cançons defensa la causa de la dignitat dels pobles davant dels abusos, que dissortadament, cometen alguns polítics. Davant d’aquest fet i d’un altre també recent però contrari, jo pregunto com s’ha de valorar que el Sr. Guindos, nou vicepresident del Banc Europeu, tingui una remuneració de 915 € diaris? El sou de trenta mileuristes durant un més a Espanya. I aquest sou el beneix la Corona, el Govern i la Justícia. I no cal aportar arguments, que n’hi ha i molts. Penso humilment que la justícia ha de dedicar-se a perseguir de veritat als corruptes que són els autèntics responsables de la pobresa de milions de persones a Espanya. Reitero, llibertat pel raper. (Nota: foto del raper).

Una gran victòria o en el camí d’una frustració.


Honestament no entenc res. No entenc com es pot valorar com una gran carrera económica, el camí del nou Vicepresident del Banc Europeu. Políticament és una de les formes de pagar favors. Luis de Guindos serà un bon col·laborador de Juncker. El fet es pro clarificador. En el seu historial hi trobem el fracàs del banc d’Estats Units, causant de la crisi económica més important dels darrers temps i del que era assessor, Lehman Brothers. Davant la notícia del nomenament darrer, el Financial Times publica que Luis de Guindos és el ministre europeu d’economia menys valorat. El Parlament Europeu no l’acceptà i només la política li donà suport. Es preveu que en l’obligada presència desprès del nomenament al Parlament Europeu, també serà rebutjat. No entenc, sincerament, com la política concedeix un  alt càrrec a una persona que el Parlament Europeu no vol. Per altra banda, la nominació va tenir el camí obert per la renúncia de l’altre aspirant, que el Parlament volia i la política, no. No sóc ningú per jutjar la vàlua dels altres, però davant de situacions com s’han donat, al menys hi cap el dret del dubte. I sincerament tinc els meus dubtes que sigui la persona que Europa necessita en el càrrec que se li ha atorgat. Per altra banda la seva pertenença al PP, actual partit en el Govenr d’Espanya, culpable del grandíssim deute de l’estat, precisament a Europa, no em fa augurar bones notícies, sinò tot el contrari. No li nego al PP els seus drets a l’autodefensa, però sí li puc exigir que ho fassi amb dignitat. I la dignitat no es compra amb medalles atorgades a persones que han decantat la balança en el cas que comento. El fet que el President Juncker fos guardonat amb la medalla Príncep d’Espanya, reclamava la tornada amb un altre favor. I ha arribat. Com serà la política económica europea de Guindos en relació a Catalunya? Serà una política económica espanyola o europea? Penso, sincerament, que pobre Catalunya. Per altra banda tinc l’esperança que Europa obligarà als seus polítics a fer justícia perquè les seves lleis ho exigeixen. Per altra banda, sortosament, a Espanya sorgeixen veus en defensa de Catalunya davant la injustícia que pateix per part del govern. S’estan vulneran drets naturals de les persones i dels pobles que les lleis sancionen i la política i la justícia espanyola defensen. A Europa s’hi lliura una verdadera batalla democràtica entre els drets humans i les institucions dels estats. Un exemple desvetllat per una nació que vol ser estat: polítics catalans refugiats a Bèlgica, el president de la Generalitat i consellers, i darrerament Anna Gabriel, a Suïssa. És d’esperar que Suïssa rebutgi deportar-la a Espanya perquè en la seva llei no hi figura la sedició i la rebelió. Espero que l’estat espanyol rebi un altre revés d’un altre estat europeu. Com també crec que la Justícia Europeu li farà obrir els ulls i tornar enrere les seves sentències contra els polítics i ciutadans independentistes. Intueixo que el nou càrrec europeu d’un polític espanyol, especialista en economia, reflexioni, pensi i programi d’acord amb el gran deute espanyol. Són dos fronts davant el món, de l’estat espanyol, que li seran adversos si no hi ha diàleg sincer, intel·ligent i respectuós amb Catalunya i aquests dos fronts, l’economia i la política. Catalunya futura potència econòmica a Europa i Catalunya, nou estat independent europeu. Guindos pot evitar que la frustració no arribi, reconeixent Catalunya des d’Europa. S’hi veurà obligat.

dilluns, 19 de febrer de 2018

La independència és un dret, no un delicte


La indepndència és el fruit de la llibertat. I la llibertat és connatural a la persona humana. Les col·lectivitats obeeixen a circumstàncies comunes de convivència que aconsellen dictar-se normes per protegir els objectius a assolir. Sé perfectament que les nacions i pobles del segle XXI han obeït a les impocisions d’un procès que no sempre ha estat equitatiu, ni respectuós amb la majoria, amb el domini de forces fins i tot físiques si ha interessat. Però malgrat la negació de la llibertat que ha portat molta gent a la indignitat humana i fins i tot a morts injustes, hipòcritament s’han redactat lleis que protegeixen als poderosos, menystenen als humils i se’ls hi dóna una aparença de respecte humanista. I la democràcia a Espanya a ple segle XXI palesa totes les característiques d’aquesta democràcia. Però disortadament per a la gent senzilla el poder s’ha presentat amb pell d’ovella i ha imposat els seus criteris. Però alló que malgrat tot no ha pogut fer, és negar el dret a la llibertat que subtilment ha coaccionat i massa sovint negat. La llibertat individual és la base de la llibertat de reunió i de formar co·lectius i si aquests col·lectius no són el que d’ells s’esperava, tenen tot el dret de sortir-se’n i formar-ne de nous. Els avenços històrics que han desembocat al nostre segle confirmen que la solució de les relacions humanes té un factor fonamental, que és la paraula. La paraula de tots els interlocutors interssats en els seus projectes. I els projectes poden canviar de mans i de noms i fins i tot anul·lar-los. I d’aquest procès en política se’n diu abandonar un estat per formar-ne un altre si les condicions del primer no compleixen els objectius a que tenen dret tots els seus components. La paraula i la llibertat són la base irrenunciable. I l’estat espanyol en relació amb l’extraordinari col·lectiu de catalans que volen formar un estat independent no ha mostrat ni respecte a la seva llibertat i ni  intervenció de la paraula per defensar-se i arribar a acords favorables a les dues parts. I aquest respecte a la llibertat i a la paraula és un dret natural perquè curiosament les lleis i les constitucions són fruit de la llibertat i de la paraula que han configurat els estats. Alló que ha estat bo i honest per a ells no ho renoceixen per a altres. I alló que és pitjor que no ha tingut cap intenció intenció de diàleg. Si s’ha comès un crim, que no ho crec, no l’ha comés qui vol formar un nou estat, sinò l’estat que ja existeix i fins i tot amb la força nega aquest dret a l’altre. Jo, com a persona, tinc tot el dret d’emprar la meva llibertat i de desitjar formar part d’un estat propi i lluitar per assolir-ho. També és veritat que tinc el deure d’escoltar a Espanya, valorar les seves ofertes, ponderar els arguments d’ambdues parts i jutjar què és lo millor. I aixó no s’ha produït, s’ha negat amb la força, no amb el diàleg amb el gravàmen que la dignitat de la meva vida ha empitjorat i el que fa és donar arguments naturals legals a la meva independència i si algun crím s`ha comès, ha estat qui em vol continuar sotmés sota la seva llei, que em discrimina. Dissortadament és el procés que pateix Catalunya contra la voluntat de la majoria, que la Constitució Espanyola diu que és llei.

diumenge, 18 de febrer de 2018

Anglaterra, Irlanda, Catalunya i Euskadi demanen una nova Europa

Segurament, que en aquest clam, les nacions citades no estan soles. Però són molt significatives. És cert, que el motius no són els mateixos, però alló, que sí ho és l’objectiu. L’Europa del segle XXI no és la Unió Europea que fou creada el XX pels cinc prohoms d’una futura democràcia en pau. Aquella democràcia que ells volien no és la de l’Europa actual dominada excessivament pel diner. I és el diner el motiu del trencament d’Anglaterra, i l’oposició contra Catalunya tant dintre d’Espanya com en Europa.  Les quatre nacions esmentades volen formar part d’Europa, però d’un Europa amb una democràcia més de les persones i que no posa trabes econòmiques a la dignitat humana i de les nacions. És sorprenent, que una Europa dels estasts més que de les nacionnalitats, amb la seva política obstaculizi el progrès del procès democràtic. En la seva història, la  democràcia des d’els seus orígens a la Grècia antiga ha evolucionat, basada en la filosofia dels seus pensadors, manipulada massa sovint pels polítcs, envers el culte a la persona íntegra com a centralitat de la convivència. I és lamentable que en el segle de les tecnologies, aquestes no compleixin els seus objectius humans, sinò l’objectiu de la riquesa dels estats. Espanya n’és un exemple. I que Europa democràticament és feble ho palesa el protagonisme exercit per Alemanya i França. Anglaterra amb el seu brèxit demana una nova relació amb Europa basada en el respecte a la seva economia i llibertat amb l’establimenet d’una convivència en pau. Irlanda, no vol el brèxit perquè defensa la seva identitat real i política basant-se en el reconeixement dels seus drets humans, naturals i històrics. Catalunya, vol formar part d’Europa basada en la seva identitat natural i histórica amb la convicció que independent serà més solidària i creativa. Euskadi, la nació més antiga de l’estat espanyol navega entre el sí i el no però vol el reconeixement del seu ego. No és cap secret que la democràcia actual no satisfà els seus objectius però en la seva identitat hi bull l’urgència d’una nova política més cenralitzada políticament, religiosa, económica, cultural i cívica en la dignitat de la persona amb la finalitat que la dignitat centri la personalitat dels ciutadans i dels governants. Penso honestament que aquest procès democràtic seria més obert i efectiu si la societat s’haguès centrat més en la cultura perquè és el despertador més efectiu per la creació de riquesa. L’economia per ella mateixa no crea riquesa perquè redueix la capacitat dels pensadors al no donar a l’educació i formació la llibertat indispensable per poder programar com cal a partir de les capacitats i voluntats dels alumnes. Estic convençut que una  democràcia sense una institució pedagògica centrada totalment en la formació individualitzada i d’acord amb les necessitats de les col·lectivitats no assolirà mai la convivència que reclama la humanitat i que fonamenta la seva vida en l’amor, el coneixement, l’humanisme, la solidaritat, la creativitat i el civisme. Crec, que l’orientació de les quatre nacions citades i les que també pensen igual, persegueix la democràcia de la dignitat de les persones que consisteix en una existència digna per poder ser veritablement global.

dissabte, 17 de febrer de 2018

Espanya es mereix un altre govern


.La península ibèria, culturalment rica amb els idiomes que identifiquen identitats nacionals, dibuixa a ple segle XXI una nació exclussivista per culpa d’un estat amb polítiques absolutistes. Euskera, Galleg, Portuguès, Català i Castellà són idiomes amb prou qualitat per formar un estat plurinacional respectuós amb les identitats de cada nació. Dissortadament no és aquesta la realitat sinó la d’un estat que s’ha fet seva la llengua castellana i en l’actualitat amb una Constitució, que proclama respecte a les diferents llengües, però amb un govern que la seva política porta a fer-les desaparèixer. La riquesa cultural de la nació espanyola es veuria notablement millorada amb una relació de respecte i llibertat a l’euskera, gallec i català. És una vergonya que llengües tant o més antigues que la castellana es vegin políticament condemnades a desaparèixer. Només la voluntat de cada poble idiomàticament significat pot assegurar la seva continuitat amb una lluita noble culturalment i treballant perquè totes les persones que visquin en el seu territori adaptin com a pròpia la seva llengua. La persecució, que per part del Govern del PP està patint la llengua catalana, és un greuge històric de més de tres cents anys, que s’ha agreujat i força en l’actualitat. Davant del respecte que es mereixen els pobles em pregunto sobre la possibilitat per part del govern del model polític si seria millor poder-s’hi dirigir amb la llengua de cada ciutadà. Possiblement l’estat hauria de acoplar-hi la administració, que amb les noves tecnologies no sembla tan difícil I encara seria més fàcil amb una confederació. No sé si en l’actualitat el model confederat és aconsellable democràticament, però sí crec que els diferents pobles del que actualment s’anomena Espanya poden constituir-se cadascú en un estat formant una unitat respectuosa amb la diferència. La globalització demana noves fórmules organitzatives capaces de respectar la creativitat de cada estat per fer més ferm l’òrgan suprem que les uneix en la filosofia globalista. Òbviament que per aquesta organització alló  primer  necessari és la conscienciació de cada ciutadà en relació a la millor dignitat de vida que li suposaria i a la consciència de que la política és un servei. El que no es pot acceptar és la realitat actual d’una democràcia dominada per l’economia que degrada a les persones. Opino que un nou model  democràtic amb un poder polític sortit de les nacions estat d’una globalitat, faria més rica la globalitat perquè els seus estats serien més productius. Espanya amb una llibertat de ser real de Galizia, Euskadi, Catalunya i Castella seria més rica i plena. Espanya per ser més gran i lliure no pot continuar amb un govern com l’actual.

divendres, 16 de febrer de 2018

L’estat espanyol, no Espanya, ha declarat la guerra a Catalunya.


Comparant la persecució del català de l’època de Franco amb la del Govern actual del PP, penso sincerament que és més dictatorial la del govern, suposat demócrata, que el de la dictadura. La persecució que s’està fent de Catalunya exigeix una resposta clara i contundent, acusant al govern d’incomplir la Constitució i sobre tot de vulnerar la democràcia, que Europa diu defensar. Necessitem una oposició valenta amb la legalitat al nostre costat emprant tots els recursos, que no són pocs, que ens dóna la democràcia, la Constitució, la història i la naturalesa. Penso sincerament que el tour de foça del govern és un signe de la seva feblesa i impotència. El  senzill fet de no haver escoltat al President del Parlament Català i sí a la minoritària SCC n’és una demostració. El preàmbul de la Constitució, que en el fons, és la filosofia sobre la que es basa la llei, és ja un argument prou sòlid per acusar el govern de manipulació egoïsta. Els articles bàsics del sentit democràtic de la Constitució són prou explícits a l’hora de defensar els drets de tots els ciutadans i prou clars a l’hora der posar en pràctica els articles restrictius de llibertat. L’atac directa que es preten portar a terme contra l’escola catalana, que està admirada arreu del món, no ha d’atemorir als catalans per plantar cara ben alta per què la legalitat els empara. Acusar l’escola catalana d’adoctrinament polític és una mentida transformada en argument que no té  raons vàlides. És la mateixa acusació de Franco i com a suposada millora es va implantar la “Formación del espíritu nacional”, un autèntic fracàs com ho demostra, que cap els darrers anys de la dictadura, es va transformar en un llibre de contes. Tinc raons per afirmar-ho perquè en vaig ser professor i aquesta assignatura em va fer més independent. Una petita anécdota. M’estava examinant a Lleida de francés i un alumne va demanar a un professor, que n’era del “Espíritu Nacional”, com es traduïda una paraula. Es va apropar a mi, va mirar la meva traducció, i la comunicà amb veu alta a l’alumne. Tot un signe de qualitat cultural. Resulta que la medecina contra l’adoctrinament català serà un adoctrinament per valorar més la violència de la guerra amb el coneixement de l’exèrcit. Amb aquest comportament  declara la guerra a Catalunya, excel·lent forma d’exercir la solidaritat. En una democràcia la majoria de vots és llei, però en relació a Catalunya una molt minoritària entitat l’estat espanyol la converteix en llei. Una manipulació descarada de la democràcia, que també vulnera la Constitució en relació amb el respecte a la riquesa cultural que suposen les llengües minoritàries que es parlen a la pell de brau. Estic convençut que la pretensió del govern s’esteballerà contra la fermesa de la veritat catalana de la seva llengüa. És incomprensible democràticament que un alumne tingui més valor que els vint-i-quatre restants de la classe. I és més inversemblant quan tots els alumnes catalans saben parlar i escriure castellà, no perquè és llei, sinó perquè és cultura solidària. Senzillament em fa vergonya el govern d’Espanya i la seva forma d’aconseguir adhesions contra Catalunya amb diners i difonen mentides, com s’ha fet palès en alguns mitjans de comunicació. Si el Govern Espanyol es dediquès més a valorar els mèrits dels seus pobles, amb tota certesa que es veuria obligat a la mà estesa amb Catalunya dialogant amb qui, de qué i com desde la veritat i la solidaritat. Filant prim el problema del govern és econòmic degut a la seva política egoïsta i molt poc humana. Sincerament necessita amb urgència un reciclatge profund d’alló que al segle XXI ha der ser la democràcia.