Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Hipocresia d’una presència



Quan les aigües del riu vaixen tormentoses voler nedar contracorrent sovint és signe d’irrepsonsabilitat,recolzat en la manipulació d’una imatge hipòcrita de bona voluntat. El fet de l’acceptació per part de la Vicepresidenta del Govern espanyol de la invitació a l’acte per demanar que la Diada de Sant Jordi de Catalunya sigui proclamada per la UNESCO patrimoni inmaterial de la humanitat, palesava davant la ciutadania un tracte polític envers Catalunya de bona voluntat que disfraçava la realitat de les continuades propostes inconstitucionals. Hi ha fets que més aviat demostren rebutjar alló que aparentment acarones. Per dignitat democràtica el Govern d’Espanya hauria demostrat credibilitat recolzant davant la UNESCO la proposta sense assistir a l’acte institucional. El rebuig a la seva presència per part d’institucions culturals catalanes és una clara demostració de la valoració d’hiopocresia que es fa de la visita de la vicepresidenta a Barcelona. La veritat d’una bona política es demostra amb fets i no en bones paraules. Em va sorprendre la resposta de la vicepresidenta al Sr. Junqueras dient-li que a Castella i Lleó també celebren el Sant Jordi. No pensen igual força ciutadans de Lleó en relació al respecte de l’estat a la seva identitat idiomàtica. Són d’aplaudir les paraules del President d’Omnium Cultural que afirma que la visita és “un acte d’absolut cinisme i un intent d’humiliació per part de l’estat”. Personalment penso que amb  aquest cinisme que vesteixen amb pell d’ovella volen rentar la imatge política de feblesa dominada per la por davant la manca d’arguments  democràtics contra la independència de Catalunya, començant per la Constitució que sis cents especialistes en lleis han demostrat que no és contrària al procès català. Les paraules de l’estat volen demostrar bona voluntat amb les afirmacions d’un diàleg de bona voluntat però acusant als catalans de la seva no acceptació. Allargar la mà a l’altre significa acceptar les seves postures per parlar-ne i l’estat allarga la mà posant línies vermelles al no acceptar parlar del dret a un referèndum perquè Catalunya decideixi. I la seva hopcresia s’accentúa quan afirma que la majoria de catalans no volen la independència. Si n’estan tan segurs, el primer acte de credibilitat seria acceptar parlar-ne i el segons permetre la votació. Aquest comportament és la negació de la democràcia per cínic, hipócrita i mentider. Si el govern estima tant Catalunya, una prova hauria estat renunciar a la invitació i políticament recolzar-la. Ningú em farà creure que aquesta visita no té altre objectiu que recolzar la seva política anticatalana davant d’Europa manipulant amb paraules i fets la vertitat. Espero i desitjo que aquesta visita serveixi per desvetllar més independentistes. El patrimoni immatetial de la Diada de Sant Jordi és un argument importantíssim per demostrar al món que culturalment Catalunya ha de ser un nou estat independent. El món necessita polítiques creïbles, no les manipuladores dels drets dels pobles. Sra. Vicepresidenta ha errat el tret.

dijous, 20 d’abril de 2017

La mentida global de la política espanyola



Un dels meus capricis a primera hora del matí em porta a un passeig per les xarxes d’internet. I aquest matí m’he trobat amb dues notícies contràries però molt significatives referents a la feblesa democràtica de la pell de brau. Una de positiva i l’altra negativa. La positiva me l’ha proporcionada un reportatge fotogràfic del viatge a Rusia i a la Península de Crimea de representants de l’Assemblea Nacional Andalusa i la negativa la detenció de qui fou president de la Comunitat de Madrid governada pel PP. La presència internacional d’una altra Assemblea Nacional de l’Estat Espanyol palesa quina és la situació política interna actual d’Espanya incapaç d’aturar el seu desmembrament iniciat per les independències americanes i que continuarà amb la dels pobles amb identitat pròpia que avui configuren la nació espanyola, però que tenen dret a ser nacions independents reforçant, encara que sembli una contradicció, la veritat de la globalitat en la diferència. Benvinguda la moguda andalusa que palesa amb Catalunya, Euskadi i Galizia quina és la veritat de la península ibérica, de la que en el seu dia s’independitzà Portugal. La plurinacionalitat d’Espanya s’intuia en l’època romana amb le divisió que se’n feu marcant clarament les identitats dels pobles i les seves característiques. Els moviments actuals insinúen com ha d’organitzar-se políticament la Península Ibèrica i en aquesta insinuació s’hi afegeix la crua realitat i veritat d’una política corrupta de l’estat amb les darreres detencions portades a terme per la policia. S’està complint la profecia de la Matemàtica de la Història del farmacèutic de Figueras segons la qual li resten molts pocs anys de vida a l’imperi espanyol. I aquest estudi o profecia matemàtica el confirmen els moviments identitaris que cada dia tenen més força i l’estat cada dia més feble. La història continúa ferma en el programa del seu procès desacreditant models polítics que han dibuixat una imatge de la humanitat totalment desfigurada, abocada a la destrucció final. Dóna la impressió que s’estan complint els fets que l’evangeli descriu com a premonitors de la fi del món.
Nomès la lluita de la ciutadania enfrontada a la política és capaç de redreçar la convivència de la humanitat. Per què la veritable història no la configuren els polítics sinò les persones amb les seves activitats creatives i solidàries i obligant als poders polítics, religiosos i econòmics a complir de veritat la seva funció i no la compleixen mentre en el món hi visqui un pobre sense sostre i a la presó hi hagi un condemnat a mort. I no la compleixen mentre massa recursos naturals es destinin a la fabricació d’armes i no al benestar de tots els ciutadans. Les dues notícies que les xarxes han posat aquest matí davant dels meus ulls són un missatge de la natura i de la història sobre la urgent necessitat de configurar una convivència global en pau, veritat i justícia en la que el centre sigui, de veritat, l’ésser humà i que la política no sigui una mentida.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Religió amb la independència dels pobles



La llibertat de les persones i dels pobles és fonamental per desenvolupar la seva personalitat i ratificar la seva identitat. La llibertat és fonamental en política i en religió. Dissortadament massa institucions polítiques i religioses la manipulen en base a una demostració del seu poder absolut. Per l’evangeli, que és el missatge religiós bàsic per els cristians, el respecte a la llibertat té en l’amor el primer i principal argument. L’amor evangèlic no fa distincions de persones, estima també als enemics. La persona és, a la vegada, subjecte i objecte de l’amor i la llibertat. I des d’aquesta consideració basada en l’evangeli, llibertat i amor han de ser solidaris. Quan en l’evangeli llegeixes en la crucifixió de Jesucrist que el motiu de la seva sentència de mort es basava en ser “rei dels jueus”,escoltar i llegir opinions de persones que es consideren catòliques, que la independència de Catalunya és contrària a la fe, em questiono si per aquestes persones religió i política és la mateixa evidència. Si el màxim responsable del cristianisme fou crucificat per què era rei dels jueus i defensava els drets del seu poble contra la dominació romana, un cristià català, seguint el seu mestre, no pot defensar els drets de Catalunya a ser independent? Sortosament l’evangeli fa distinció entre poder polític i poder religiós, precisament perquè tenen objectius diferents, diferència que s’unifica en el benestar i felicitat de les persones. Negar l’exercici de la llibertat personal i col·lectiva és condemnar a l’esclavatge i l’evangeli basa el seu missatge en l’alliberament de l’esclavatge del mal per assolir la llibertat del benestar físic i moral. No entenc  i m’horroritzo quan llegeixo que hi ha catòlics progressistes i catòlics conservadors. La veritable religió és progressista en la millora de la pràctica de l’amor i conservadora en el seu manteniment. I m’escandalitza encara més quan se’m parla de catòlics ultraconservadors. La meva conclusió subjectiva no és altra que ells són culpables de la pèrdua de seguidors del cristianisme i de la religió. La religió no és política, ni la política és religió, però es necessiten perquè es complementen. Però com entenen aquesta condició? Aquest és el veritable problema, segons la meva humil manera d’entendre. Senzillament no entenc com pot funcionar una societat sense una bona entesa entre política i religió. Només hi trobo una explicació: perquè els màxims dirigents es creuen déus, quan només són éssers naturals efímers. Si tinguèssin la talla religiosa de Jesucrist sabrien morir en defensa de la llibertat i veritat de la seva gent. I dissortdament massa governants polítics i religiosos no la tenen. I a la pell de brau, Espanya, és una evidència.

dissabte, 15 d’abril de 2017

La poesia defensa la meva llibertat



Viure la poesia palesa la força de la pròpia creativitat. La naturalesa en el desenvolupament del programa del seu procès de progrès constant no va consumar-se amb el naixement de la humanitat perquè el límit el marca la transcendència i aquesta transcendència és objectiu de la integritat humana que no és nomès matèria (cos) sinò també esperit (intel·ligència i passió). I és precisament l’element integrador “passió” qui denuncia la creativitat en l’ADN de la humanitat. La intel·ligència no contradiu la passió, tot el contrari, investiga els camins per fer-la realitat dintre de la veritat huamana. La relació intel·ligència-passió és el gran joc de la humanitat que té en la transcendència el seu objectiu. Aquest joc necessita un aliat per poder ser efectiu en el seu treball, la llibertat. Un èsser humà sense llibertat perd la seva identitat perquè perd la seva capacitat creativa, que es defineix en una paraula: poesia, l’acció de crear.
El més d’abril, a casa nostra, l’esclat de la primavera, esdevè gran conscienciador de la capacitat configuradora social que pot desenvolupar la poesia en la seva doble vessant de ser i fer. Ser poesia i escriure poemes, els fruits de l’arbre poètic. És obvi que no tothom gaudeix de la capacitat d’escriure un poema però aquest fet no contradiu la realitat de viure poèticament. El poeta escriptor esdevè el desvetllador de les vivències poètiques. La relació poeta escriptor – poeta lector denuncia la possibilitat d’aquella convivència en pau que es descobreix en el cor de les persones. I, a la vegada, posa al descobert els entrebancs, que una part de la humanitat massa egoísta, col·loca en els camins de la vida negant el dret a la llibertat. I aquesta negació és l’actual responsable dels deseqjuilibris socials perquè ofeguen el desig de felicitat que tota persona sent i dissortadament no tothom aconsegueix. És esfereidor comprovar com la negació del drets de les persones repercuteix en la negació de la llibertat dels pobles i com a consequència la incultura, malgrat les aparences, es fa present. És el mateix efecte que es produeix en el món econòmic en la relació entre rics i pobres. Però amb un efecte més negatiu, que la incultura popular quan més desenvolupada, més empobreix la cultura. El desig , que és leimotiv poètic, quan la gran majoria de la humanitat no el pot assolir, es converteix en pobresa integral. I la pobresa integral només té un àngel alliberador: la llibertat. El més d’abril amb la festa del llibre i de la rosa és  missatger de llibertat i la llibertat, porta oberta a la creativitat i la creativitat, factor poètic de convivència universal. La poesia ens fa lliures.

dimecres, 5 d’abril de 2017

Nens i nenes, poetes avui i demà



Qui no ha escrit a la seva infantesa un poema d’amor? En els concursos de poesia en els que he actuat de jurat un dels temes preferits és l’amor. Però també d’altres. Palesen la pluralitat de la societat. Francament llegir els poemes que presenten els escolars a concurs és un regal de la vida. He escollit quatre poemes del concurs que organitza el Niu d’art de Parets del Vallès i que aquesta setmana celebra la Festa de la Poesia escolar dels alumnes de les escoles d’ESO de la població a les 18 h. del dissabte dia 8 d’abril al Teatre de Can Rajoler. Un poema de cada curs independentment de si han estat guardonats o no perquè tots mereixin ser tinguts en compte. El de Primer d’ESO porta per títol MIRO ELS NENS EN AQUEST PARC i la primera estrofa diu aixÍ:”Miro els nens en aquest parc / i en veig un munt cridant /ara salto, ara escalo, ara caic / però tots ells están jugant”. El parc és sincerament espai ideal per jugar i el joc és la vida dels menuts. I en la vida les situacions de felicitat passen pel gaudi, pel disgut, el desencís, la dissort, però és vida el joc. Una altra estdrofa és significativa:”Assegudes des d’un banc / les seves mares els miren /pensant:quan es cansaran?”. Una observació de les relacions familiars i com els grans han de valorar la vida dels petits.
El poema de segon d’ESO: “QUAN JO ERA UN NEN PETIT”. La darrera estrofa és tota una filosofia de la vida infantil:”Quan jo era un nen petit / m’agradava molt jugar / i fer d’heroi dels programes que havia vist / i amb els meus amics somiar…/ que ens fèiem grans”. El mateix tema del joc però amb dues insinuacions molt significatives que donen a entendre la capacitat intel·ligent d’observació i de reflexió. Ser heroi és una obsessió perquè l’heroicitat és una qualitat que fa gran a les persones però aquesta observació els porta a somiar, perquè el somni desperta el desig d’assolir un objectiu. I s’hi creua la realitat de la vida, se n’adonen que es fan grans. I el poema acaba amb aquesta reflexió. Per què? Possiblement perquè no podrán continuar gaudint del joc dels infants.
LA REALITAT, és el poema  de tercer d’ESO. Comença amb una reflexió molt suggerent:”Qui realment dóna voltes,/ la terra o nosaltres?/ Jo també tinc astres,/que giren al meu voltant/ donant-me suport constant.” El ser humà és veritablement un microcosmos i al seu entorn hi giren molts astres. Explica qui són quan escriu”Una tarda prenent el tè / amb la llebre, el porc espí i el barreter”. I consequència del astres que giren al voltant nostre és la manera de ser i viure.”Aixó és completament diferent,/ amb el que ens ha tocat viure,/ aquí domina l’avorriment,/ ens hem deixat de riure”. I el resultat final per assolir-ho hi té molt a veure la intel·ligència.”A vegades no s’ha de tenirn por,/de tenir una mica d’imaginació / potser algun dia ve un conill,/ a portar-te al seu racó,/ on no existeixi el rancor,/ i on nomès hi regni l’amor”. L’objectiu final de la vida sempre és el mateix: amor.
TIC TAC, és un dels poemes de 4 art d’ESO.Un poema curt de tres estrofes i el tema la lluita de la vida. Des d’els més petits als més grans tothom lluita per la felicitat de la vida que cal no desaprofitar perquè el rellotge de l’existència marca les hores. Ho diu el jove poeta;” Somriures de fora / de dins, batallles./ Somrís fals,mentidor, fingit./ La vida segueix,/ el temps passa,/ el rellotge les busques no detura./ Lluita per ser feliç / i que ningú mai en tregui / de somriure el delit.”
Quatre petits tasts dels més de noranta poemes presentats i detall molt interessant i significatiu és la claretat d’idees que manifesten des de la imaginació i el desig en la interpretació de com assolir la veritat de la vida. La seva poesia denuncia la vàlua i qualitat del sentiment i passió que manifesten en els seus poemes, on la qualitat rau en el missatge més o menys apassionat que expressen. El concurs de poesia d’enguany, com en el d’anys anteriors porta llum d’esperança d’un món millor per la qualitat que s’intueix en els futurs configuradors de la societat.