Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

divendres, 22 de setembre de 2017

Quina pena em fas Espanya

Quan era petit, els meus professors em van fer creure, Espanya, que eres un gran país perque havies lluitat contra el mal, le república i el comunisme. I durant un temps m’ho vaig creure. Però quant d’equivocat estava! I em fa mal aquest error per què me’l va fer creure gent d’esglèsia. Avui, Espanya, em fas pena. I me’n fas, no per la teva gent, si no pels teus governants que et porten cap a la pobresa econòmica, política i social. Els teus governants, Espanya, actúen com generals de l’orient asiàtic de tres o quatre mil anys anteriors a la nostra era. Et posarè un exemple. Hi havia una ciutat, anomenada Betúlia, assetjada pel general Holofernes. El poble va ressistir, i tal era la ressistència, que l’exèrcit invasor els hi va tallar l’aigua. La situació era insostenible i els grans del poble pretenien rendir-se. Una vídua, de nom Judith, s’enfrontà als vells i els increpà per la seva falta de confiança en Déu. Ella els hi comunicà que sortiria de la població per anar a trobar el general i que no fessin res fins que tornès. Judith era una dona de gran bellesa i des de la mort del seu marit vestia humilment. Prepara la sortida amb una criada seva, s’habilla amb la millor roba i perfums i els grans del poble li obriren la porta. Tant bon punt a l’exterrior, els soldats la van rodejar. Els hi va dir que volia parlar amb el general per explicar-li com ho havia de fer per vèncer la ressistència. El general quan la va veure s’enamorà d’aquella bellesa i només pensava portar-la al llit. Però ella li va posar condicions. Durant tres dies, a la nit, amb la seva criada anirien a resar al seu Déu. El general, ansiós de dormir amb ella, organitzà un gran banquet, perquè si no ho aconseguia seria la riota dels seus. El banquet se celebrà. L’abundància de vi va fer de les seves i el general s’emporta a la seva cambra la Judith. Begut com estava, només estirar-se al llit dormí com una soca. Ella, despenja l’espasa, li talla el coll, embolica el cap, el posa a la seva cistella, surt amb la criada i els soldats, com anava a resar no li diuen res, i ella cap a Betúlia, li obren les portes i lliure als ancians el cap del general El pengen a les muralles i quan el troben decapitat a la seva tenda, l’exèrcit fuig en desbandada. El fet de ser persona íntegra havia trobat la solució i l’èxit. Avui, segle XXI, Betúlia és Catalunya. Judith la seva gent. Els ancians, el govern que té fe en el seu poble. El general invasor Mariano Rajoy, l’exèrcit la policia, la font estroncada, les multes. L’espasa que tallarà el cap, la votació del dia 1 d’octubre. El dos, la desbandada i la próxima celebració de la independència. Que n’és de pobra la política per qué amb milers anys d’història encara no ha après que la força de les armes no és infalible. I és més trist, quan al segle XXI amb l’avenç de la democràcia, a Espanya, el model encara és el mateix del que pretenia invadir Betúlia. Quina pena em fas Esspanya!

dijous, 21 de setembre de 2017

Rajoy ha perdut la guerra i amb ella Catalunya i Espanya

 El dia 1 d’octubre serà clau. La voluntat de votar hi és i es manifestarà, però l’us il·legal de les forces, suposadament d’ordre, ho pot impedir. Alló que no poden, ni podran és fer callar la voluntat i el moviment popular. I segur que hi serà, per què Europa obri els ulls. És una contradicció que les forces armades sortides del poble actuin contra el poble.La crida del President del Govern Espanyol als catalans i als seus governants fou una declaració d’impotència política i un intent de salvar la seva situació de privilegi, que no és mereix. La situació actual  l’ha creada ell amb el seu famós No i amb els seus comportaments contra Catalunya. És un miracle i un exemple al món que Catalunya tingui la personalitat humana, social, cívica, política, económica, cultural i també religiosa, malgrat es digui que és la més negativa d’Espanya (que no m’ho crec) fent acte de presència al món contradint a les calumnies dels qui l’ataquen. I aquest miracle i exemple és la repetició de la guerra dels clavells de Portugal, que en el seu dia s’havia separat d’Espanya. El procès continúa i la història no s’atura. Poden donar-se batalles perdudes que semblin donar ales als contraris peró amb una o dues batalles no es guanya una guerra. Malgrat tot el que succeixi el dia 1 d’octubre, em dóna la senació que la roda de premsa del President fou la signatura de la guerra perduda. Peró, ull, la perderà el govern i encara que sembli inversemblant la guanyaran Catalunya i Espanya perquè ambdues trobaran el seu veritable espai a Europa i al Món. Malgrat les paraules del President, ni Europa, ni Espanya abandonen Catalunya a la seva sort. I concretament a Espanya, ahir, 20 de setembre de 2017, força ciutats i capitals espanyoles es manifestaren a favor de Catalunya, començant per Madrid. La relació que vaig llegir superaven les vint celebrades a València, Andalusia, Euskadi, Galizia, Aragó, Extremadura i Castella. Catalunya no està sola. Qui cada dia està i estarà més sol, fins sentir-se apartat, és el PP.És una afirmació agosarada, però amb base. En la història hi ha molts miratges, i el PP s’hi troba molt bé en el seu, però un miratge és el buit i quan s’hi cau no sent surt. Per contrarrestar, tots els pobles de Catalunya és manifestaren contra l’actuació policial i en defensa del seu President i Govern amb presències que sumades superaren de molt els tres milions de persones. Quan estàs pendent d’un miratge veus els teus perseguits dintre, però no hi són. Has cavat la teva fosa política. El dia 1 d’octubre es voti o no es voti la veu de Catalunya eixordarà el món i els ulls d’Europa no miraran igual a l’estat espanyol. Amb la veritat dels pobles no s’hi pot jugar.  

dimecres, 20 de setembre de 2017

Només la cultura salvarà el món

La cultura és l’eina al servei de totes les persones per esdevenir íntegres, totals, verídiques, justes i creïbles. Només el control de la cultura en el funcionament de la convivència humana facilitarà que cada ésser  gaudeixi de tot alló imprescindible pel seu correcte desenvolupament. L’economia com instrument al servei de tota la humanitat no és possible amb el sistema econòmic imperant avui al món, que es fonamenta bàsicament en assolir augmentar cada dia la riquesa personal o col·lectiva sense parar esment si aquest enriquiment perjudica les necessitats fonamentals i bàsiques de la ciutadania. Una economia mundial incapaç de satisfer les necessitats de milions de persones amb el greuge que milers d’infans moren cada dia per manca d’aliments, és un greuge mortal contra la societat. La connivència actual entre la gran economia i la política és més que un menys-preu a les persones, és un crim, i ho és més encara amb les multimilionàries sumes dedicades a la fabricació d’armes. La llei actual de l’ordenació social són les armes i ho són per tots els costats que es miri. I un exemple prou clar el tenim a Catalunya per què les armes han substituit a la paraula amb el greuge de dir que és inconstitucional quan la Constitució defensa abans que res el dret a pensar. I el pensament és l’eina básica per fer cultura. És una infamia que la partida més gran d’un estat sigui la dedicada a la guerra, exèrcits, policia, espies, fabricació d’armes, essent una de les necessitats la creació de conflictes nacionals, internacionals, mundials. La questió és fer negoci amb la destrucció. La filosofia  econòmica dedicada a la guerra és nefasta i no em digueu que els romans deien “si vis pacem para bellum”. Mai en el món tot alló que envolta a la guerra ha generat una pau autèntica, ni tan sols els Tractats Internacionals. Per què aquest volum estratosfèric de diner que es dedica a la guerra, no es desvia cap a la cultura que és la verdadera pensadora per crear una convivència en pau i rica. És lamentable que la major part de la riquesa mundial sigui una provocació de pobresa, indigència i mort per manca d’aliments. Dissortadament no existeix una consciència mundial de la pau, i no existeix per què al poder no li interessa. Quan el poder trontolla per què la gent pensa, alló primer que fa no és parlar, és treure les armes. A Espanya aquesta pràctica és molt l’ordre del dia. No  només amb Catalunya, amb altres indrets d’Espanya també i encara que sembli inversemblant també a Madrid. Els alduralls no es poden permetre, però hi ha aldarulls que clamen justícia i el poder ni se’ls mira, quan és constitucionalment la seva primera obligació. El poder no admet que es pot equivocar i aquí rau la causa de manifestacions populars que reclamen justícia. El poder només se seu a pensar quan perilla el seu vot. Hi ha molt a valorar en la política dels pobles. I la política encara ha d’aprendre molt de la gent senzilla i humil. Només la cultura salvarà el món i la popular hi té un paper de protagonista. S’ha d’escoltar. El refraner popular no és una distracció, és una lliçó magistral.

He tingut un somni independentista

No he somiat que Catalunya serà independent, per què estic convençut que serà la propera veritat histórica. He somiat en policies, ministres, president del govern, partits estatals que desprès del 1 d’octubre els procupa quina serà la seva situació no només política, si no també social i cívica. He somiat que el Sr. Rajoy llegia articles de Ramon Cotorelo i de Suso del Toro, amb un gran tremoló de mans i uns ulls desencaixats que no podien continuar llegint, i unes mans incapaces de poder patir el pes del diari. He vist un Senyor Rajoy, que es preguntava com ho podria fer per tenir una conversa amb el President de Catalunya, nou estat europeu, per què no sabia com fer-ho per pagar les pensions dels jubilats i tampoc les seves obligacions socials per què força amics seus del partit l’havien abandonat. I plorava amargament perquè amb la seva política havia trencat Espanya. I trist, per que cap policia, ni guàrdia civil le deixava un mocador per aixugar-se les llàgrimes. Llàgrimes provocades també perquè els seus ministres estaven asseguts a terra donant-li l’espatlla. Francament, feia llàstima. I al desvetllar-me m’he preguntat, per què jo he tingut aquest somni? Recordo, que m’ho passava molt bé veient-lo i escoltant, fins i tot, esclatava alguna riallada. Era jo feliç, per què el President es donava cops al pit i reconeixia que havia traït la democràcia. Em va cridar l’atenció, com una guàrdia civil, fill d`’una familia humil, es va dirigir als ministres de justícia i de governació i davant seu va estripar el carnet, els mirà amb fúria i els envià a on en llenguatge col·loquial s’envia un indesitjable. Però els tirà en cara que havien obligat a la guàrdia civil a prevaricar amb els registres per retirar cartells i butlletes que defensaven els drets de la gent senzilla d’on ells havien sortit. I aquell guardia, cridant va dir, em fa vergonya per què per la vostra indignitat amb quina cara demano jo a Catalunya ingressar en el cos dels Mossos d’Esquadra? Sou uns cruels, heu destrossat la meva vida. Però el somni fou molt més cruel. Va veure com molta gent corria espantada per carrers de Madrid. Un terratrèmol d’una intensitat increïble enderrocava l’edifici del Tribunal Constitucional. Com és possible? I una veu em diguè a cau d’orella, la natura és més poderosa que els polítics i, a vegades, pel joc de l’atzar, fa justícia. Senzillament aquest somni, no em va alegrar, no desitjo el mal de ningú, però, veritat o mentida, em va ensenyar a pensar que la realitat de la llibertat de les persones exigeix respectar les seves idees. En el capçal del meu llit hi lluia la bandera catalana. Li vaig fer unn petò. La dutxa em va serenar i l’aigua em va dir, els somnis han estat molt importants en la història de la humanitat . Somnis bons i dolents. Però tots fan pensar, i aixó és bo.

dimarts, 19 de setembre de 2017

De perseguits a vencedors

M’han cridat l’atenció aquestes paraules del Fiscal General de l’Estat, Sr. José Manuel Maza: “en Catalunya hay mucha gente sufriendo por qué va a ser de ellos si se incumple la lei”. En aquesta frase si poden emmirallar dues opcions: a) els que volen la independència i se’ls acusa de no complir la llei i b) els que volen la continuitat amb Espanya complint la llei. Qui dels dos incompleix la llei, l’a o el b? Sr. Fiscal tenir opinions sobre la Constitució és delicte o il·legal? Per què si és delicte jo li preguntaria sobre la legalitat de la democràcia espanyola perquè va desobeir la llei vigent de l’estat franquista. No l’ha perseguida per què la llei no fa la democràcia, la democràcia redacta la seva pròpia llei. Quan un ciutadà se sent decepcionat per alguna raó de la llei actual, suposadament en principi de demócrata, té tot el dret de manifestar-ho i de defensar-ho, perquè si la llei existeix és gràcies al fet que el ciutadà és sobirà. I en el conflicte actual no es respecte la sobirania d’un nombre molt considerable de ciutadans catalans. I no voler parlar-ne és anar contra la Constitució. I els tribunals, i d’una manera especial el Constitucional, han de defensar-la i en aquest assumpte no ho fa. Una pregunta molt dura: no defensar-la com cal és prevaricar? Les idees totes són vàlides mentre no provoquin violències contra la convivència. Les idees es defensen amb la paraula, no amb la llei i amb les armes. I l’exemple que ens dóna l’estat espanyiol no és aquest. Tota l’actuació policial desplegada a Catalunya, amb tots els respectes Sr. Fiscal, revertirà contra la dignitat de l’estat espanyol, no contra els espanyols, que molts defensen Catalunya, fins i tot, independent. Sr. Fiscal, no sóc gaire expert en psicología, però quan contemplo la tele observo la cara de les persones que parlen perquè els ulls són l’expressió del convenciment sobre alló que s’esta dient i és curiós, la vostra cara Sr. Fiscal, com la del President, Sr. Rajoy, no palesa convicció, més aviat por. Els sentiments tenen la funció de donar credibilitat a les paraules i els ulls expressen sentiments. Aquest petit detall referma la meva minsa credibilitat de la política i justícia espanyoles actuals. I un altre argument: una idea és per compulsar-la en les diferències que manifesta, debatre per arribar a un consens, i si el debat no convenç prou en una democràcia es vota. I aquest procès no s’ha complert. S’ha vulnerat la democràcia. I perdoni, serè molt dur, dóna la impressió, jo la tinc, que des d’el poder es provoquen situacions de violència per argumentar la seva postura. Em pot dir que menteixo, el que no em pot dir és que no tinc dret a treure conclusions perquè és incomprensible i democràticament indefensable que no s’escolti la voluntat de més de dos milions de persones que fa set anys es manifesten demanant la independència. Sr. Fiscal ha dedicar algunes estones a analitzar la part de culpa que hi té el govern de l’estat en aquest assumpte, per què l’objectiu de la llei és defensar els drets de les persones i per dret natural, superior a l’escrit, les persones són lliures. Les persones que formen les institucions són falibles també. No tinc els coneixements legals dels advocats i dels jutges, però una pregunta, perquè en l’aplicació de la llei són necessaris els advocats? Senzillament per què els jutges també es poden equivocar. És contranatura una sentència amb carácter irreversible i absolut. La llei de la natura és la base. I la natura ens ha fet lliures independement de la condició social de cada ésser humà. No respectar aquest dret natural, és sincerament prevaricar. Amb tot el respecte a la Constitució, que avala el dret de Catalunya a ser, la història dirà que Catalunya de perseguida esdevinguè vencedora. 

dilluns, 18 de setembre de 2017

El PSC m’ha decepcionat.

Les idees totes són vàlides. És una afirmació agosarada des de la meva creença religiosa. Però des de la meva creença religiosa la seva filosifia em diu que Déu respecta fins i tot el pensament contra Ell. I el respecta per què ens diu que l’amor més gran és aquell que estima el seu enemic. I aquesta postura es deu al fet que el ser humà ha estat creat lliure. La llibertat és aquella qualitat que ens permet mesurar la categoria huma, cívica i social de les persones. És veritat que existeix la sanció, però no sense haver intentat el diàleg. I en les relacions humanes, aquelles que fan referència a la convivènvia inevitablement han de refermar-se dialogant i el consens és argument de convivència, no només de pensament. La meva fe m’ensenya que els pobles són lliures i han d’organitzar-se d’acord amb els seus objectius i les seves possibilitats. Una convivència sempre és resultat d’un enteniment. I la política és el primer responsable. I com en l’ésser humà que l’error és motiu de reflexió i diàleg, en política no se’n pot prescindir del diàleg per què està sotmesa com tot humà a caure en errors. I l’argument polític prou clar ens el dóna la variada existència de partits polítics amb objectius i programes molt diferents, contraris i fins i tot contradictoris. I la gran lliçó que ens dóna la història és la incongruència de la política de no respectar l’error que obliga a dialogar, per què l’error d’un ,pot ser la veritat de l’altre. La veritat humana no és absoluta, ni la més propera que és la científica no deixa de ser canviant i els científics ho respecten per què amb el seu raonament i descobriment fan passos endavant en benfici de la humanitat. Tant difícil és que la ciència de la política que rau en la seva filosofia no avanci amb el temps per què és vol inamovible, com ho palesa la política actual de la pell de brau? Defensa el socialisme  del segle XXI els principis fundacionals? El socialisme, si no vaig errat, va nèixer com un moviment per aconseguir una distribució més justa de la riquesa. Contemplar com personatges socialistes que han estat presidents o ministres de govern s’han convertit en multimilionaris és un exemple de dignitat social i humana? Si ens endinsem en el camp de les idees, les conclusions són francament desil·lsionants. Només cal analitzar el procès del Secretari General del PSOE. Un escàndol polític. I també ho és el comportament del PSC en relació amb la problemàtica que viu actualment Catalunya. La democràcia l’han convertida en una politicocràcia que alló que defensa és el partit, no a la nació que els ha votat. Amb tot el respecte a les idees, la Constitució Espanyola no prohibeix les idees, alló que prohibeix és no ser demòcrata i la base de la democràcia és el diàleg en les diferències. Tal vegada la natura ha fet totes les persones iguals? Dissortadament alló que mana en política, alló que el poble senzill intueix, és que en política avui tot si val per la poltrona i pel diner. Alló que primer fan és assegurar el seu sou i el del seu futur i dissortadament una gran part de la societat en surt perjudicada. La postura del PSC en la política catalana, a mi personalment m’ha decepcionat. I em sap greu, perquè tinc amics socialistes que aprecio moltíssim.

diumenge, 17 de setembre de 2017

Sr. Rajoy, on és la il·legalitat del referéndum?

Mesurar les paraules és una condició de credibilitat de tota persona independentment de la seva condició social. I en el camp polític espanyol s’ha de tenir molta cura quan la Constitució reconeix que la Declaració Universal dels Drets Humanas ha estat bàsica a l’hora de la seva redacció. Un exemple: article 3 de la declaració:”Tots tenim dret a viure. A viure lliurament i amb seguretat”. En una democràcia tractar d’il·legals i delictives unes idees, com fa l’estat espanyol en relació amb el dret a decidir per la independència que una part molt considerable de Catalunya defensa per viure en llibertat, no és un bon exemple de compliment de l’article esmentat. Però l’article 18 hi afegeix:”Tenim dret a pensar el que volem i a canviar de manera de pensar”. I a continuació l’article 19 hi recalca:” Tots tenim dret a la llibertat d’expressió i d’opinió. Tenim dret a intercanviar idees amb les persones d’altres paísos sense que les fronteres  ens ho impedeixin”. El pensament no es pot penalitzar, s’ha de raonar. I referent a la seva penalització, l’article 30 hi afegeix: “Cap estat, cap grup, cap ésser humà, pot utilizar cap principi d’aquesta Declaració per suprimir els drets i les llibertats que s’hi proclamen”. Amb aquests principis de la Declaració, inspiradora de la Constitució, quina és la qualificació que es mereix el Govern de l’estat espanyol? Però, cura no fa massa dies que el Sr. Rajoy va manifestar a Barcelona: “ L’independentisme no té ni un sol suport europeu” I mira per on, la resposta li arriba en paraules de Jean-Claude Juncker, al canal internacional Euronews:” Si la independència de Catalunya veu la llum, respectarem aquesta decissió”. Unes paraules prou clares que palesen que en la legislació europea no és il·legal, ni delicte, defensar la independència. El Parlament Escocès i el Danès s’han manifestat a favor de Catalunya. Anglaterra reconeix el dret a votar i més enllà d’Europa Premis Nóbels s’hi han manifestat a favor i per arrodonir-ho els Estats Units d’Amèrica han manifestat que si Catalunya s’independitza treballarant amb Catalunya. Sr. Rajoy, Catalunya no està sola en el món. I en  la seva  Espanya també es dóna la raó als catalans que volen votar: manifestació a Euskadi i xerrada a Madrid organitzada per una assemblea madrilenya pel dret a decidir. Sr. Rajoy on rau la il·legalitat que comet Catalunya i on és la solitud en que es trova? La meca conclusió em diu que en la incompetència d’una part, que es creu senyora, de la política de la pell de brau. Sr. Rajoy el diàleg que vol Catalunya, el permet la Constiutució. L’apartat 1 de l’article 16 diu:”Es garanteix la llibertat ideológica, religiosa i de culte dels individus i de les comunitats sense cap limitació, quan siguin manifestats, que la necessària pel manteniment de l’ordre públic protegit per la llei”. Sr. Rajoy, Catalunya, com vos dieu, no vol “liquidar la nostra democràcia, la Constutrució i l’Estatut”. Gràcies, quan dieu “la nostra democràcia” manifesteu que els catalans no en formem part, perquè ens perseguiu? Cal ésser coherent. La Constitució no la menys-tenen els independentistes catalans, ja faran la seva i l’Estatut el va retallar el Tribunal Constitucional per instància del PP i del govern. Sr. Rajoy, em permet ser malpensat? No actueu il·legalment? La història ho dirà. La Constitució em permet pensar-ho i la Declaració Universal dels Drets humans, també. Siguem humils, les multituds no sempre tenen la raó i els pocs acostumen a ser més verídics.