Recopilació d'articles publicats en diferents revistes.

dimecres, 5 de juliol de 2017

Amics de la CUP no us precipiteu

M’ha sorprès la vostra proposta d’enderrocar la catedral de Barcelona per dedicar l’espai a serveis d’utilitat pública. Estic al vostre costat ideològicament en una gran part de la vostra filosofia política i social però la història l’ha fet la humanitat i entenc que a vosaltres no us plagui, tampoc a mi. Com també entenc que estigueu en  desacord amb actuacions de l’Esglèsia católica, com ja també hi estic en algunes. Amics penso que us preciteu i us deixeu emportar més per la passió que no pas pel cervell. Sé que intel·lectualment esteu molt preparats però en la temàtica religiosa em fa pensar que actueu un bon xic portats per la moda. Així m’ho sembla i com em caieu bé us ho dic i en podem parlar quan volgueu. Possiblement el que ara us diré us sorprendrà. L’evangeli és més d’esquerres, que no pas de dretes. Les acusacions més fortes per part de Jesucrist se les emporta el capital. I així ho ha remarcat el Papa Francesc. És una observació que senyala nous camins. Penso honestament que us heu deixat portar per la passió d’impressionar i demostrar que no teniu por a les idees. Empapeu-vos de les idees de l’evangeli sobre els pobres i porteu-les a la pràctica. Els errors que hagi comès l’Esglèsia s’han d’esborrar de la història però no destruint la institució. Per què la CUP s’equivoqui en alguna decissió no significa que hagi de desaparèixer. Us ho dic amb el cor a la mà. Sigueu valents i discutiu amb el bisbe i les autoritats religioses com enfocar la política dels pobres i segur que en sortireu satisfets. Recordeu els fets de la història de casa nostra. L’esglèsia fou el mur contra el que s’estevallà la dictadura. Foren capellans i, ho sabeu, els grans opositors del Franquisme i un d’ells, un amic meu, el porteu en els vostres programes, en Lluis M. Xirinacs. Ell era escolapi i jo també i els dos ens vàrem secularitzar. Però ni ell, ni jo vàrem apostatar de l’evangeli encara que no estiguèssim d’acord amb moviments i actuacions de l’Esglèsia. La catedral no l’endorrocareu, però enderrocareu una altra catedral, la del diner que fa mal a l’esglèsia,  a la religió i a la societat. No tingueu por de dialogar amb capellans i bisbes. La paraula és el camí per fer triomfar la vostra política social d’esquerres, que també és la de l’evangeli. La meva filosofia de la història em diu que si la política i la religió no caminen juntes mai hi haurà pau al món. Vosaltres sou política per donar menjar a la gent. És doctrina evangèlica de la religió. No és necessari que us declareu practicants de la religió, però encara que sigueu ateus o agnòstics, el diàleg és el camí de les solucions. Amb el vostre diàleg heu d’aconseguir que el pobres entrin alegres a visitar les obres d’art de la catedral de Barcelona. És la catedral que heu de construir, la vida digna dels ciutadans i enderroqueu la catedral de la indignitat. Endavant CUP.

Article 155 de la Constitució i el referèndum del 1 O.

Article 155.
1.-“Si una comunitat autónoma no compleix les obligacions que la Constitució o altres lleis imposen, o actuava de forma que atempta greument contra l’interès general d’Espanya, el Govern, previ requeriment al President de la Comunitat Autònoma, i en el cas que no l’atenguès, amb l’aprobació per majoria absoluita del Senat, podrà adoptar les mesures necessàries per tal d’obligar-la al compliment forçós de les dites obligacions per tal de protegir l’interès general esmentat.
2.-Per a l’execució de les mesures previstes a l’apartat anterior, el Govern podrá donar instruccions a totes les autoritats de les comunitats autònomes.”
Aquest és l’article base del NO del Sr. Rajoy contra el referèndum de Catalunya. Però humilment li aconsellaria reflexionès si aquest article està en contradicció amb la competència exclusiva 23 de l’article 149: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referéndum”.
De sortida el NO és anticonstitucional perquè va en contra de l’esmentada competència. Per altra banda els ciutadans que demanen el referèndum són sobirans i com a tals poden actuar. L’obligació del Govern Constitucionalment constituit té l’obligació d’escoltar la ciutadania que necessàriament no ha de ser la formada per tots els espanyols sinò pels ciutadans de la comunitat afectada, que constitucionalment són els que tenen dret en els problemes que els afecten en base a la jurisprudència de la Constitució. I aquestes normes el Govern no les ha complert, més aviat les ha menys-preuat amb un “no puc i no vull”.


Amb la Constiutució a la mà, Espanya té dret a impedir a un poble de la península ibérica  recobrar els drets que li foren arrabassats per les armes l’any 1714 i novament per la guerra civil espanyola del 1936? En ambdues conteses s’actuà per la força de les armes contra la voluntat del poble català. Durant els tres cents de submissió, Catalunya ha demostrat sempre la seva voluntat de recuperar els seus drets negats, ja sigui pel poder de les armes, ja sigui per l’absolutisme d’unes lleis que s’autoanomenen democràtiques però actúen autoritàriament. Sortosament Catalunya sempre ha estat present al món culturalment i econòmicament amb actuacions que han estat cobejades manta vegades pels pobles d’Europa. I Espanya no n’és una excepció perquè s’autoarroga els èxits catalans sense l’educació d’anomenar el poble català. Aconsello la lectura del llibre “ELS CATALANS A GINEBRA, la reivindicació de Catalunya al món”. El llibre el formen un conjunt d’articles de Francesc Maspons i Anglasell amb una introducció molt interessant sobre la vida i obra del Sr. Maspons.
Esportivament, per exemple, la primera oferta per formar part del Comitè Olímpic Internacional es va fer a la Federació Atlètica de Barcelona. Catalunya va internacionalitzar el nom de Picasso. Gaudí és l’arquitecte català més famós mundialment. Pau Casals, defensa Catalunya  davant les autoritats mundials. Els Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 encara avui dia són enyorats i imitats. Espanya  es vanta dels que l’interessa i oblida els que li fan nosa. Però malgrat la voluntat de ningunejar-la, Catalunya és present al món i cada dia més. I als nostres dies la seva presència és tan clara i positiva que la política espanyola no té arguments, nomès amenaces, que freguen la il·legalitat internacional si no la contradiuen i ignoren. La història dels pobles i la seva identitat demostren la licitud i legalitat de les seves accions per recuperar els drets que injustament li foren arrabassats. I la voluntat dels pobles és sobirana i llei. Catalunya té tot el dret de ser independent dintre o fora d’Europa. Defensar els propis drets no es un atemptat contra ningú i la força de l’article 155 es basa en la majoria absoluta del PP en el Senat. Una majoria que no representa tot el poble espanyol i que a Catalunya és una minoria significativa davant la majoria dels partits catalans independentistes. La voluntat dels pobles, malgrat estar sotmesos, és llei i Catalunya la compleix i la complirà. Un consell. Una mica més d’humilitat en el PP i que escolti el món en relació al que pensa sobre Catalunya, no alló que el PP vol que pensi.

dimarts, 4 de juliol de 2017

La meva llibertat ningú me l’ha pot pendre

En l’exercici diari de la meva llibertat perquè esdevinguin les meves accions verdaderes manifestacions de llibertat no és pot separar de la meva identitat la condició de ser català. Actúo com actúo per què sóc català. I aquesta qualitat forma part de la meva integritat vital i històrica. Sortosament el sentit català és solidari i l’amistat és un dels seus valors en un ordre social just i creïble. Ningú em pot prohibir parlar català, només el meu concepte de les relacions humanes m’aconsellarà dirigir-me a qui em parla en una altra llengua que jo domini, o l’indret on em trobi sigui d’una altra parla, castellà o francés, per exemple. El respecte a les minories linguístiques va despertar a l’Europa dels anys vint del segle passat un moviment de simpatia que convidava als estats a respectar-les perquè són tresors de la humanitat. Francesc Maspons i Anglasell acaba el seu article publicat l’any 1926 en la  Revista del Centre de Lectura de Reus, ELS DRETS DE CIUTADANIA I LA SOCIETAT DE NACIONS, amb aquestes paraules:”Sembla que estigui arribant l’hora en què l’esperit pairal és cridat a presidir les directius dels pobles: i per aixó, no en dubteu, en aquesta Europa que s’atansa, Catalunya s’hi trobarà bé.” Noranta anys desprès d’aquestes paraules, que lluny s’hi troba Catalunya per culpa de l’estat espanyol que li barra el pas. Qué diria avui el Sr. Maspons? Defensor dels drets de les minories ens ha donat una lliçó de dignitat envers la persona, que per a ell, en l’assoliment de la seva integritat, hi jugava un protagonisme molt important, la religió, també a Catalunya. La feblesa d’aquesta condició contribuia a minvar la convicció de la identitat humana. Dissortadament l’esperit de la política actual espanyola és contrari al reconeixement de les minories, reconeixement massa feble també a Europa que els anys vint del segle passat donava una altra imatge. A l’estat espanyol és dogma, gairebé de fe, que la llei  és la raó de ser de la democràcia. La mare de la democràcia és la voluntat popular i aquesta voluntat s’ha donat unes lleis per salvaguardar la democràcia. Quan l’aplicació de la llei sobrepassa el sentit democràtic, el poble no està obligat a obeïr-la perquè no compleix els seus objectius. Una llei per mor del seu orígen mai será intocable i sempre será efímera i millorable. I l’aplicació de la Constitució espanyola no em garanteix, ni em defensa els drets de la meva identitat de ser català arreu. Ni el DNI m’ho garanteix encara que es redacti en català per què em fa súbdit espanyol i la policia, incomplint la Constitució, em pot dir hable-me en espanyol i si m’hi resisteixo, m’enmanillen. A Espanya les minories linguístiques, digui el que digui la Constitució, no són respectades. I no ho són per una raó molt senzilla. Espanya no vol ser plurilingüista com és la seva realitat. Castellà, Català, Basc, Galleg, Aranès, Castúo, Fala, Bable, Silbo amb moltes modalitats com el lleonès,l’aragonés, l’andalús, el valencià, el mallorquí i la relació continúa. I totes aquestes formes s’integren en identitats d’acord amb la seva geografia. I per aixemplar més la universalitat linguïstica, gràcies a la facilitat de relacionar-se o per buscar un indret per viure millor, només a Catalunya en l’actualitat, si no estic mal informat, s’hi parlen unes dues centes modalitats linguïstiques. Em pregunto: com respecta la política espanyola el dret identitari de cada persona? Obligant-la a castellanizar-se. El respecte a les persones és un dret i en el respecte a la seva identitat s’inclou el respecte a la seva llengüa. Personalment no em sento respectat. 

dissabte, 1 de juliol de 2017

Sr. Rajoy, li sona? No puc i no vull.

L’article 149 que parla de les competències de l’estat en la competència 32 a. diu: “Autorització per a la convocatòria de consultes populars per via de referèndum”. Una consulta no ha de ser sempre un tema fidel a la constitució. Precisament les consultes són per aixó, per decidir sobre temes conflictius. I aquesta competència li soluciona la probhlemàtica de l’article 155. Una proposta de llibertat no és cap atac a la Constitució i molt més quan el tema a que Vos us referiu no hi ha cap dubte que fou una imposició de l’exèrcit, com ho rubrica l’ocupació del Congrès pel Tinent Coronel Tejero. El no puc, Sr. Rajoy està en la  línea del militar conspirador. Per a més doctrina constitucional, la primera competència de l’article 149 exposa: “La regulació de les condicions bàsiques que garanteixin la igualtat de tots els espanyols en l’exercici dels drets i en el compliment dels deures constitucionals”. Els catalans se senten exclosos d’aquesta competència per la política del govern de l’estat, principalment pel del PP, perquè el seu NO va contra la llibertat d’expressió i contra la manipulació de la mateixa. El seu No nega la llibertat d’expressar la voluntat dels catalans i la manipula amb incompliments que són una evidència davant els fets contraris a l’idioma que intenteu aniquilar malgrat que la Constitució diu que les llengües de les autonomies són una riquesa cultural i seran objecte d’un tractament digne. Per altra banda l’article 148.2 declara: “Havent transcorregut cinc anys, i mitjançant la reforma dels estatuts, les comunitats autònomes podran ampliar successivament les seves competències dins el marc establert per l’article 142. Catalunya va redactar un nou estatut que fou aprovat pels catalans i superà els tràmits reglamentaris. I uns anys més tard, el PP presenta recurs al Tribunal Constitucional que retalla i se li dóna vigència al retallat, quan la Constitució diu clarament que si un estatut és retocat l’autonomia que l’havia votat ha de tornar a votar la nova redacció. I aquesta norma constitucional ni el Govern, ni el Tribunal la van complir i es donà per bona la retallada o la passada pel ribot com afirma grollerament el diputat socialista Sr.Guerra. Amb tots aquests antecedents basats en la Constitució, quin valor hi té l’article 155 per vetar una consulta popular sobre el dret a decidir, sigui o no la independència? La Constitució no prohibeix un referèndum per a la independència, alló que el prohibeix Sr. Rajoy és la por de perdre. Els catalans, la majoria tenim tot el dret d’un referèndum pel sí i la contraoferta no ha estat endavant, però l’estat farà campanya pel no. Hi té no només el dret, sinò el deure. Però la democràcia es basa en el debat entre drets i deures i els catalans amb majoria defensem els drets que estem segurs ens pertoquen. Però aquest referèndum només el poden votar els ciutadans de l’autonomia catalana com es despren de la jurisprudència constitucional.

divendres, 30 de juny de 2017

Sr. Rajoy, vos també esteu obligat a complir la llei.

Amb la Constitució a la mà, els polítics han de fer complir la llei perquè el poble sobirà els hi ha atorgat aquesta responsabilitat. Però la llei està al servei dels ciutadans, no dels polítics i les lleis són efímeres, no eternes. El President del Govern sembla que ha oblidat que si ell ha de fer complir la Constitució és perquè es va incomplir l’anterior a ella, que també era d’obligat compliment. I aquest obligat compliment no es va tenir en compte i s’obrí una nova etapa històrica amb una llei adaptada, semblava ser, a les noves circumstàncies de l’estat. Les lleis són mutables i quan una col·lectivitat de la nació s’adona que la llei no la protegeix com exigeixen els temps, té tot el dret de canviar-la o separar-se d’ella formant una altra col·lectivitat política. Sr. Rajoy l’actual Constitució de l’Estat de les Autonomies no està a l’alçada dels temps i no respon a alló que de veritat és una autonomia. L’estat de les autonomies espanyol va nèixer defectuós des d’el primer dia i un dels arguments rau en el fet de crear l’Autonomia de Madrid. Quina base histórica i col·lectiva tenia? Senzillament cap. El fet de ser la Capital de l’estat no li donava categoria de col·lectivitat histórica i molt menys natural, com sí tenen Euskadi, Galizia, Catalunya, Aragó, les dues Castelles per citar-ne algunes. Però l’autonomia que se’ls hi ha reconegut no els hi reconeix el fet d’autogovernar-se d’acord amb la seva identitat i tampoc el dret de relació amb les altres per crear llaços econòmics, culturals i polítics. La paraula autonomia significa capacitat de donar-se les lleis per complir amb la seva funció política en el marc de la història. La Constitució no ha respectat aquesta circumstància perquè ha prohibit que dues o més autonomies concertessin actuacions conjuntes pel bé dels seus ciutadans. Un estat de les autonomies amb unes lleis intocables no és un estat democràtic i per consequència poc respectuós amb les persones, com palesa la imatge social de l’estat espanyol. Amb la mateixa raó que Espanya a l’entrar en la democràcia va oposar-se a les lleis vigens, els pobles reconeguts constitucionalment tenen tot el dret de voler un altre model que veritablement l’autonomia sigui una realitat i aquesta realitat es diu independència. Però Sr. Rajoy aquesta corrent histórica del segle XXI, a Espanya, té un problema que s’anomena corrupció. I no cal donar-li proves, les coneix prou bé. Per què un estat sense corrupció necessita una llei nova i aquesta llei nova se l’ha de donar cada poble d’Espanya. Per què la Constitució, malgrat bones intencions de base, no ha respectat els diferents pobles de la pell de brau, que com Catalunya també tenen dret a ser independents i a partir de la seva independència, si de veritat són demòcrates, trobaran la manera d’una relació diferent a la de les actuals autonomies que serà més creativa, més productiva, més efectiva, més progressista i políticament poden arribar a formar els Estats Units de la Península Ibèrica. Aquesta possibilitat la varen abortar els partits, dits demòcrates que han governat l’Estat Espanyol. Sr. Rajoy per sobre de les constitucions hi ha una altra llei que a vos us fa por. Però la història ensenya que sempre aquesta llei ha guanyat perquè és la veu del poble. I acabo, Sr. Rajoy, l’Espanya que vos governeu espera la independència de Catalunya perquè els seus ciutadans sí escolten la veu del progrès i creuen en el procès de la història. Dieu que complireu, us ho demano, compleixi.

dijous, 29 de juny de 2017

Carta oberta als partits catalans PSC, PP i C’s

No negarè mai la llibertat de pensament, ni la llibertat d’expressió de ningú. Sí denunciarè el menyspreu de les persones. Amics o enemics dels tres partits segons la vostra opinió, ningú té dret a insultar ningú per dolent i criminal que sigui. Aixó no vol dir que defenso la maldat, no defenso les males accions, defenso el dret natural de ser persona. Les accions són accidents que mereixen o desmeriexen i d’acord amb la seva valoració han de valorar-se. Però cura, abans hi ha un perquè s’ha actuat de tal o qual manera i sense aquesta valoració no es pot emetre judici. Senyors dels tres partits esmentats, dia sí i dia també escolto valoracions insultants contra els que pensen diferent. En una paraula em sento insultat per les vostres declaracions. Tinc tot el dret i possiblement més que no pas vosaltres, de ser independentista, un dret que es recolza en la naturalesa, la història i en la religió, sí, en la religió, que segurament no en teniu el mateix concepte que jo. Esteu cansats de dir fins a l’esgotament que sense llei no hi ha democràcia. Amics o enemics, alló que no hi pot haver és llei sense democràcia. I vosaltres feu la llei i desprès dieu que és demòcrata. És democràcia que un partit català no accepti una resolució del Parlament de Catalunya? Els tres partits esmentats no són cap exemple d’acceptació democràtica i més d’una vegada alló que el Parlament de Cartalunya ha votat, els vostres representats catalans a Madrid ho han fet en contra. On és la coherència?. Alló que el Parlament Català ha votat, els representants catalans d’acord amb el sentit democràtic ho han de defensar a Madrid. I no ho feu. Per altra banda, els tres partits junts a Catalunya no sumeu majoria. El desacord ha de manifestar-se a casa i el vot de casa no es pot variar a fora. Crec que és una norma dels models democràtics. Un partit català ha de respectar la majoria catalana i els tres partits no ho feu. I estic convençut que cada dia la vostra representació política a catalunya serà més migrada. Girar la cara als més de tres milions de catalans que volen la independència és una demostració d’orgull polític que condemna a la feblesa. En democràcia la llei té un sobirà, que és el ciutadà i ciutadana. Negar el dret de sobirania perquè pensa diferent és la negació de la democràcia. I molt més quan no s’hi vol dialogar, perquè la llei ho impedeix. La Constitució, no. Una interpretació egoísta, potser sí. Però l’egoïsme és el gran enemic de la convivència pacífica. PSC, PP i C’s us cal un reciclatge en profunditat perquè teniu pàgines de la vostra història tacades de corrupció. No acuseu als altres per amagar la vostra, una actitud molt emprada a la pell de brau als nostres dies. La regeneració política que defenseu passa senzillament perquè feu creïble la vostra presència, i en l’actualitat, no ho és. I per aixó, Catalunya cada dia s’apartarà més de vosaltres. Teniu dret a no estar d’acord amb els independentistes, però no teniu dret de menystenir-los i teniu l’obligació política de parlar-hi i dialogar. És difícil obrir portes quan s’han tancat sense licitud legal.

dimecres, 21 de juny de 2017

Intoxicar políticament Catalunya

No és cap secret que el PP basa la seva supervivència en el poder, en gran part, en la intoxicació de Catalunya. Parlar malament de Catalunya, a l’Espanya moderna i suposadament democràtica dóna vots. I la intoxicació presenta dues formes: a) atacant el dret ser català i intentar foragitar del mapa la catalanitat i b) fent creure a la resta d’Espanya que l’estat mima Catalunya. Una política amb dues cares que és la manera com es comporten els hipòcrites. Per una banda no volen sentir parlar d’independència catalana i, a la primera de canvi, no accepten que Catalunya es manifesti culturalment en la capital d’Espanya. No fa massa dies que el regidor del partit PP del districte madrileny de Moratalaz va declarar que cantar en català a Madrid és una provocació. Jo li pregunto si cantar en castellà a Catalunya també ho és. I encara més, i en galleg, euskera, andalús, a Madrid, també? I fem un pas més: cantar en anglés i francés, també? Potser en una nació, que el seu president no parla idiomes, potser sí. Però la intoxicació té perfils més sofisticats i potser ho són per poc democràtics. Pregunto, què hi feien a Catalunya, fa pocs dies, cinc ministres del govern d’Espanya sense reunir-se amb els seus homòlegs catalans? Sencillament, no puc pensar el contrari, intoxicar. Parlar a l’esquena dels polítics catalans és desautoritzar en la pràctica alló que la Constitució beneix. La vicepresidenta, Soraya de Santamaria, la portaveu del govern amb Catalunya, amb quina Catalunya parlava? No amb la real sinò amb la del seu representant Garcia Albiol, un exemple de democràcia i de respecte a les institucions catalanes. Amb qui parlava el Ministre de l’Interior, José Ignació Zoido, amb els responsables de la convivència o amb aquells que no tenen ni idea de qué significa viure a Catalunya. Buscava l’intel·ligència o l’enfrontament. El comportament indica que reforçar els contraris. Un exemple de democràcia. I Àlvaro Nadal, ministre d’Energia i Turisme, amb qui parlava, amb els responsables polítics catalans o amb els enemics d’una Catalunya que vol ser ella? I la ministre de defensa Dolores de Cospedal, a què va  venir, a informar als seus de la presència de tanks i exèrcit per atemorir als independentistes? I la de sanitat, Dolors Montserrat, que essent catalana, s’hauria d’avergonyir de no saber defensar la gran labor reconeguda internacionalment de la sanitat catalana. Una presència de  ministres a Catalunya sense cap relació amb els governants catalans és un incompliment de la Constitució, encara que només sigui per normes d’educació, i molt més si la seva intenció no era buscar millores amb el diàleg polític corresponent si no només demostrar que  el govern estava al costat dels unionistes que no accepten el referéndum perquè tenen por de perdre. Srs. Ministres, emparant-se en el càrrec no és exemple de dignitat, perquè els càrrecs no la donen, l’exigeixen de les persones i visitar una autonomia prescindint dels seus representants escollits democràticament, és una demostració del nivell polític del poder de l’estat. Catalunya constitucionalment té uns drets i uns deures que els governs de la nació han de respectar tant si són de la seva corda com si no. Però d’un govern que compra amb diners el vot d’una altra autonomia, no és creïble, ni respectable. I el seu comportament envers Catalunya, ho confirma. Srs. del Govern i del PP amb la Constitució a la mà els arribarà el dia, i no massa llunyà, que haureu de donar resposta pels incompliments manipulats de la Constitució. Hi ha una dita castellana molt clara: “a todo cerdo le llega su San Martín”. La duresa de l’adagi està a alçada de les paraules de representants del PP quan acusen Cartalunya. Repasseu com el PP tracta al President Puigdemont, que no perd la dignitat verdadera, que és la de persona. Fidelitat als seus principis i respecte als altres, encara que el PP no ho entengui així. La història será el jutge.